Fons de reserva en Comunitats de Propietaris. Acumulació d’any rere any
El sobrant del fons de reserva de les comunitats de propietaris, s’acumula al de l’any següent?
El fons de reserva és una provisió de caràcter legal i anual, la quantia de la qual queda establerta per la llei, fixant que aquest ha de ser de quantitat no inferior al 5% de les despeses comunes pressupostades.
Segons l’article 553-6.4 del Codi Civil de Catalunya, reformat arrel de la Llei 5/2015 de 13 de maig, el sobrant del fons de reserva s’acumula al de l’any següent. Aquest precepte, però, crea un dubte. Si aquesta acumulació és obligada o bé la comunitat de propietaris pot decidir no fer l’aportació en cas que ja tingui un fons de reserva suficient.
Existeixen opinions diverses entre Presidents i Magistrats de les diferents Audiències provincials de Catalunya entorn a l’acumulació del fons de reserva
El precepte que regula el fons de reserva té caràcter imperatiu i no es troba emparat en l’autonomia de la voluntat de les parts. Per aquest motiu existeixen opinions diverses entre Presidents i Magistrats de les diferents Audiències provincials de Catalunya. Aquestes giren en relació a si l’acumulació anual del fons de reserva és obligatòria amb independència que la Comunitat tingui suficients fons. O bé es pot prescindir de fer-la en determinats casos. Hi ha propietaris que no poden pagar les quotes comunitàries i, a més, se’ls imposa l’obligatorietat d’aportar els romanents. Alguns magistrats consideren que es pot tractar d’una mesura desproporcionada.
Segons l’Audiència Provincial de Tarragona i la de Lleida…
El President de la secció 1a de l’Audiència provincial de Tarragona o el de la secció 2a de l’Audiència Provincial de Lleida opinen que l’acumulació anual d’un 5% per fons de reserva és obligatòria. D’aquesta manera ens arrisquem, en cas de no fer-la, a una impugnació per acords contraris a les normes que regulen la propietat horitzontal.
Pel que fa a l’Audiència Provincial de Barcelona…
En el mateix sentit es pronuncia el Magistrat de la secció 12a de l’Audiència provincial de Barcelona. Aquest considera clara la voluntat del legislador en limitar l’autonomia de la voluntat de les juntes de propietaris i l’establiment d’una dotació obligatòria anual. Veu l’ampliació de la destinació dels fons com un mecanisme d’estalvi. Afegeix que el fons de reserva es configura amb caràcter acumulatiu, essent inevitable que, any rere any, es doti el fons amb el 5% de les despeses comunes, tant si hi ha o no sobrant de l’any o dels anys anteriors. Apunta, però, que l’absència de disposicions sancionadores o coercitives per les Comunitats que no ho compleixin fan que només quedin subjectes, en cas d’incomplir, a l’eventual demanda a interposar per qualsevol propietari.
En una altra direcció, la magistrada de la secció 13ª de l’Audiència Provincial de Barcelona creu que és indiscutible que la junta no pugui ometre en els pressupostos anuals l’aportació del fons de reserva. Però considera que el legislador, en redactar l’article, ha deixat la porta oberta a què els propietaris puguin disposar del fons de reserva en benefici comunitari perquè no acumuli excessius imports.
I l’Audiència Provincial de Girona…
Finalment, el president de l’Audiència Provincial de Girona defineix el fons de reserva com una partida econòmica que la comunitat de propietaris ha de tenir preparada per fer front a les necessitats més urgents que puguin sorgir. A l’inici del següent exercici pressupostari, s’hauran d’efectuar les aportacions que siguin necessàries per a cobrir les quantitats detretes del fons per tal de completar aquest 5%. Però de la interpretació de l’article n’extreu que la comunitat no podrà exigir aquesta aportació als comuners, si el fons de reserva ja constituït no és inferior al 5%.
