La recent Sentència 1637/2025, dictada pel Tribunal Suprem el passat 17 de novembre, ha posat fi a una llarga controvèrsia jurídica al voltant de l’article 20.1 de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU). El nucli de la disputa residia en si, per poder cobrar l’IBI i la taxa d’escombraries al llogater, era imprescindible reflectir l’import anual exacte d’aquests conceptes en el contracte d’arrendament.

L’Alt Tribunal ha resolt la qüestió a favor de la propietat en diferenciar clarament entre despeses generals i despeses individualitzades. Segons la sentència, l’obligació de detallar la quantia econòmica anual només s’aplica a les despeses que no es poden assignar de forma única a un habitatge, com podria ser el manteniment de l’ascensor, la neteja de l’escala o el salari del porter. En aquests casos, la llei exigeix transparència per evitar abusos en el repartiment de costos comuns.

No obstant això, el Suprem dictamina que tant l’Impost sobre Béns Immobles (IBI) com la taxa de recollida d’escombraries són conceptes que el l’administració ja individualitza en els seus rebuts. Com que aquests tributs van vinculats directament a la unitat registral o cadastral de la finca llogada, no requereixen una determinació prèvia de l’import per ser vàlids. Per tant, si el contracte estableix de manera expressa que l’arrendatari n’assumeix el pagament, el pacte és plenament legal i exigible per la via del desnonament o la reclamació de quantitat.

Aquesta resolució reforça el principi d’autonomia de la voluntat i aporta una seguretat jurídica necessària al sector immobiliari. En definitiva, el Tribunal aclareix que la validesa d’aquests pactes no depèn de formalitats aritmètiques en el moment de la signatura, sinó de la claredat en l’assignació de la despesa a l’immoble llogat.