La nova limitació en les actualitzacions de les rendes de lloguer d’habitatge

Ahir es va publicar al Butlletí Oficial de l’Estat el Real Decret-llei 6/2022, de 29 de març, pel que s’adopten mesures urgents en el marc del Pla Nacional de resposta a les conseqüències econòmiques i socials de la guerra d’Ucraïna, que entra en vigor avui, dia 31 de març.

Entre d’altres mesures, la nova normativa introdueix una limitació extraordinària a l’actualització anual de la renda dels contractes d’arrendament d’habitatge. Així doncs, aquesta mesura no afecta a contractes d’arrendament per a ús diferent al d’habitatge, com poden ser locals comercials, garatges o trasters. 

En els contractes d’arrendament d’habitatge, el més habitual és que les parts pactin l’actualització anual de la renta, ja que així ho permet la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU). Segons la LAU, l’actualització s’ha de fer en els termes que pactin les parts i,  només en defecte de pacte, si no han fixat l’índex o metodologia de la que es partirà per actualitzar la renta, s’aplica la variació anual de l’Index de Garantia de Competitivitat. L’únic límit que s’establia fins ara respecte el pacte entre les parts era que l’increment produït com a conseqüència de l’actualització anual de la renda no excedís del resultat d’aplicar la variació percentual experimentada per l’Índex de Preus al Consum. 

El problema ha sorgit quan en els últims mesos, l’Índex de Preus al Consum (IPC) s’ha disparat, havent arribat durant el mes de febrer de 2022 al 7,6% anual.

Davant d’aquesta pujada, el Govern ha decidir vincular temporalment el límit de l’increment conseqüència de l’actualització anual de la renta, a l’Index de Garantia de Competitivitat, i no a l’Índex de Preus al Consum com fins ara.

Així, essent la variació de l’Index de Garantia de Competitivitat del 2,02 % pel període de gener de 2021 a gener de 2022, que és l’últim publicat, serà aquest el que ara es pren com a referència per a l’actualització de les rendes d’arrendaments d’habitatge. 

Cal tenir en compte que la nova normativa diferencia entre si l’arrendador és un gran tenidor o no; entenent com a gran tenidor a la persona física o jurídica que sigui titular de més de 10 immobles urbans d’ús residencial o d’una superfície construïda de més de 1.500 m2 d’ús residencial, excloent en tot cas garatges i trasters. 

La diferència radica en que, si l’arrendador no és gran tenidor, el límit del 2,02% s’aplica només en defecte d’un nou pacte entre les parts. Així doncs, realment, aquesta nova mesura només constitueix una obligació pels propietaris considerats com a grans tenidors, mentre que per la resta de propietaris es permet una negociació entre les parts, podent-se aplicar l’increment que de mutu acord arrendador i arrendatari pactin. I, només en cas que no arribin a un acord en aquest sentit, s’aplicarà el límit del 2,02% comentat. 

Veiem doncs, com a la pràctica aquesta limitació del 2,02% esdevé una obligació per tot tipus de propietari, ja que serà difícil que un arrendatari accepti una pujada superior a aquest 2,02%, motiu pel qual l’arrendador es veurà limitat i haurà d’acabar aplicant també aquest increment. 

Publicat el: març 31, 2022Categories: Dret immobiliari